He de dir que abans de començar l’absurditat aquesta de penjar mails, pensava que la vida meva hauria quedat molt més reflectida al correu del que em pensava. Un altre cop: il·lús. Il·lusos, perdó.
Resulta que revisant correus, del 1999 al 2002, període que segons els meus càlculs estimatius vaig fer l’amor amb tres noies, vaig estar enamorat d’una altre que mai ho va saber i vaig tenir dues pretendents cibernètiques – sí, jo era dels que anava al mIrc i tot això- no vaig rebre ni un correu que mereixi estar penjat en aquest blog. Sembla que era molt típic entre els adolescents dels anys de la transició al fatídic segle XXI, respondre mails amb preguntes sobre un mateix. D’aquesta forma m’he adonat que el meu atribut físic preferit per les dones eren els ulls, mentre que els homes òbviaven respondre aquesta pregunta. Interessant, e?
(pffffffffff)
Sembla que, en aquells temps feliços, messenger i mIrc tenien l’hegemonia de la xarxa i que la recuperació de converses privades per tal de fer un anàlisis comunal era un exercici psicoterapòtic col·lectiu. D’aquesta forma he descobert els antecedents d’aquest “conydeblog”: col·legues que em reenviaven el que havien parlat amb persones terceres i em demanaven l’opinió. Destaquen preguntes com: “jo penso k si sa despedit amb :*** és que li agrado perquè si no hauria fet ;***, no?”
(sí, sí, copsar : o ; )
Penso també que hauriem de fer una reclamació a hotmail perquè ens restitueixin el nostre passat emisor. Com pot ser que els mails de la sobada d’entrada es guardin eternament, mentre que els de la sobada de sortida o “enviats” es borrin periòdicament?
(espero que això estigui relacionat amb la incompatibilitat meva per ser un pen drive)
Un altre fenòmen digne de destacar: ningú usava la pestanyeta de “responder”, així que almenys per avui, us quedareu sense saber què vaig respondre a tant exitant mail – i jo també-.
Respecte el mail. Típic tòpic literari: “ai! Que dificil d’ expressar les coses amb paraules” – perdó – l’amor en paraules. Bé, no em vull carregar aquest mail, que en el fins l’estimo.
PD: sí, L2 és la platja.
Allà va: 02 d’agost del 2002.
hola angelet, com estas? tinc tantes coses en ment per explicar...xo q dificil sem fa, de vegades, expressar.me...ahir vaig sortir, x la nit, tot i q havia dormit 3h.vax nar a (L1) am la (x1) i els seus amics una estoneta, pero res de laltre mon. dsprs vax nar a la (L2), q hi havia la (x2) amb uns amics, i guai. uaa vam fer malabars i ens vam vbanyar, quina fred!em passaria les nits fent malabars amb els pals, en serio, em molaria aprendre'n molt més. (m'encantes)ahir anava fumada i mho vaig passar molt bé rient-me per tot. i a la feina em van dir q se'm veia ,molt feliç. és q anava pajara i havia estT amb tu tot el dia. jo tmb em sento molt molt a gust al teu costst.m'omples catxo.tinc ganes de fer l'amor amb tu, ara.pero no només és un desig momentani, efímer. és molt més profund q això.és q amb tu sento MOOLT(xo suposo q encara és més q això..)avui he rebut una carta d'una amiga q sta a (L3) tot l'estiu (la (x3), la milllor amiga del poble)i m'ha fet una ilusió!!!q fort, m'explica unes coses, unes vivències tio... pura vida. coses bones i dolentes, tot a la una, a la vida, q fort tot plegat.em sento viva, em sento un ésser viu feliç, malgrat q la felicitat no és alegria permanent sino lequlibri d'emocions..la plenitut dels instants, la bellesa de la vida, la contemplació de l'infinit, la sensació de vida i no de tedi...són moltes coses, i alhora no existeix sinó com a idea q ens hem creat. o potser sí q existeix. fa tants anys que em plantejo el mateix...els humans no evolucionem, en esencia (en moltes altres coses sí). pero noto q estic creixent en una velocitat moderada. laltre dia en (Y1) mho va dir, q havia crescut molt. i em va agradar saber-ho.sé q tinc molt d'amor per donar, per compartir. i ara per ara vull compartir molt d'amor amb tu (malgrat q tmb en necesito x mi i per el meu entorn q no ets tu, nse si m'entens.)ua tiu paro d'escriure q he d'anar a currar i encara vull escriure un altre mail. per si no ten recordes el meu mobil és (M1) espero veuret aviat.BESITOS PEL COLL, PELS ULLS, PER LA BOCA....I PER TOT EL TEU COS. Je t'aime**
És temptador intentar descriure la personalitat de la persona que redacta segons quins imeils. Però no ho faré, no sóc (ni vull ser) psicòleg.
ResponderEliminarEn favor de la meua salut mental, els diferents servidors de correu electrònic que he emprat han petat (menta, mentamail, latinamil...) o eren de feines que ja vaig deixar. Així que puc fugir del meu passat.
No hi ha gremi que em sembli pitjor que el dels psicòlegs, aquests interpretadors de la cultura que tenen l'autoritat per decidir què és normal i què és anormal o subnurmal o paranormal o superdotat!
ResponderEliminar(psssssssss, pausa per pixar sobre psicòlegs)
Per mi la gràcia no és retratar una persona, sinó unes situacions més o menys comunes en la vida de tots. És més, per mi no té gracia, en el millor dels casos és un exercici entretingut. Com mirar àlbums de fotos.